Un text escrit fa 10 anys ens serveix com a primera entrada d´aquest blog
És sabut que l´èuscar és una llengua on els agents de frases transitives (i d´algunes inergatives) van marcats amb el cas ergatiu. Tant se val si l´agent és un nom, un pronom de 1º,2ª o 3ª persona, un ésser animat o inanimat.
En aquest article el lingüista Marc Bavant reprèn i defensa la vella teoria de l´ergativitat dels substantius i pronoms que designen éssers animats en Pre-Proto-Indo-Europeu. Atès que la tendència observada en molts llenguatges és precisament la contrària (és a dir, quan dins d´una mateixa llengua conviuen el marcatge nominatiu/acusatiu i l´ergatiu/absolutiu aquest darrer és el propi dels sintagmes nominals situats a la part baixa en l´escala d´animacitat)1 en Marc Bavant s´esforça a demostrar que moltes llengües manifesten un rebuig a considerar els éssers inanimats com a potencials agents de verbs transitius. L´euskera, tot i les aparences, en seria un exemple: Bavant esmenta d´una banda una conversa de C.Tchekhoff amb un vell parlant del basc que considerava impossible fer servir la paraula ganivet com a agent. D´altra banda recorda la teoria del possible origen passiu de les construccions ergatives, segons la qual l´ergatiu en euskera seria un antic cas instrumental, no pas un agent.
Aquesta segona explicació no és satisfactòria (el mateix Bavant així ho reconeix), perquè en basc instrumental i ergatiu són casos diferents2. Però una de les hipòtesis més conegudes sobre l´origen del cas ergatiu sí que vincula estretament ergativitat i animacitat: es tracta de la teoria de Joseba Lakarra (a Tipologia y reconstruccion del protovasco antiguo 2005 ) que deriva la marca ergativa -k del sufix locatiu -ga, aplicable només als éssers animats. Aquesta hauria estat la marca ergativa pels éssers animats i s´hauria estès posteriorment a tota mena d´agent.
Pel que fa al comentari de Tchekhoff, la referència és molt vaga. Però seria interessant saber si encara hi ha locutors naturals de la llengua a qui se´ls fa estranya una frase com aquesta (inspiradora d´aquest article), del gran dialectòleg Koldo Zuazo:
Inchauspe (..), bere aldetik, alokutiboen erabilerak dauzkan mugez mintzatu zen.
(K.Zuazo: Zubereraren sailkapenerako)
que vindria a voler dir una cosa com: “Inchauspe, per la seva part, va parlar sobre els límits que té l´ús de les formes al·locutives.”
I on el verb parlar és intransitiu (i per tant té un subjecte humà en cas absolutiu), i la paraula “ús” duu en canvi la marca agentiva de l´ergatiu.
En tot cas, els indicis que això pugui ser així són minsos:
Si la langue a, dans le passé, limité l’usage de l’ergatif à l’initiateur animé du procès
comme dans l’i.-e., il ne nous est pas parvenu d’attestation évidente. Toutefois, certains
traits dialectaux iraient dans ce sens: (..) Dans le dialecte de l’auteur
de ces lignes (BN centrale)(..) on a systématiquement la marque d’ergatif pour ce genre de
transitif signifiant un procès vraiment à l’actif, ou si l’on préfère “senti à l’actif” : GIZONEK
HIGUINDUA ; JENDEEK GAIZKI KUSIA. Par contre, on trouvera normal : HAURREZ
INGURATUA “entouré d’enfants”, PLAZA JENDEEZ BETHEA “place remplie de monde” ;
INGURATUA et BETHEA sont sentis adjectifs déverbatifs, des passifs, qui entraînent un
régime à l’instrumental https://rokus01.files.wordpress.com/2010/12/etchamendy.pdf
1- és l´anomenada jerarquia de Silverstein, nº 217 dels universals consultables aquí
2. Però vegeu aquí per exemple: R. LAFON [interpreta] l’ergatif basque comme l’expression de la voix passive (..) on peut imaginer que dans un très lointain passé la désinence d’ergatif (actuellement /-K/) ait pu exprimer la fonction d’instrumental (actuellement /-Z/). En effet, cet instrumental a été signifié par une laryngale en i.-e. et l’ergatif par la sifflante /*-S/. En tot cas una teoria passivitzant no té perquè anar en favor d´una suposada animacitat de la llengua
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada